Fent una síntesi dels seus inicis ens remuntem a la Prehistòria i trobem que a indrets del nostre terme s'han trobat jaciments de la Cultura del Bronze (Molló de les Mentires. Cova de Canet), així també a la Serratella s'han localitzat construccions presumiblement ibèriques. De l'època romana els coneixements sobre el tema són escassos, però es suposa que hi va haver un establiment rural a la Partida de Cairent i també a la Bonavista.

La societat islàmica ve definida també pel seu aspecte rural ja que estava conformat per un grup d'alqueries entre les quals estan les de Cairent, Aielo, Porçons, Cria Vella... Per evolució demogràfica, aquestos petits nuclis es despoblaren poc a poc, deixant com únic assentament més destacat el d’Aielo.

Poc abans de la vinguda cristiana, el 1244 es pren la ciutat de Xàtiva mitjançant un pacte, donant pas a que el Conqueridor continuara cap al sud en la seva conquesta. Altre factor que va fer que les poblacions de la Vall capitularen, fou la caiguda del castell de Biar un any desprès de la presa de la ciutat xativina.

                                                                                                                                   Segell de l' ajuntament d' aielo de malferit l' any 1837

Amb la conquesta cristiana trobem el primer document escrit sobre Aielo. Al segon volum (En aquest volum es recullen quasi tres-centes donacions referides a la ciutat de Xàtiva i el seu terme, repartides amb uns poc més de sis-cents beneficiaris) del Llibre de Repartiment, Jaume I concedeix l'any 1248 a Pere i Arnau Vacher, Joan Avulquer i a Berenguer i Raimundus Gallach – segurament de procedència catalana - les terres de les alqueries de Cayrent, Pursonex, Ayello, Atzueva, Zihueva i Hafif i Benalguazir, restant sotmeses a règim de vassallatge. Aquesta documentació apareix en forma de minutes, on tenim els beneficiaris, el nombre, la data, els béns que se li donen,la seva localització, la grandària i els cens que deu pagar.

Depenent de la grandària del seu territori – en jovades - sabríem el rang d’aquestos. Per exemple Berenguer de Gallach en rebria huit, que heretaria el seu fill, per tant seria un combatent a cavall, al igual que Pere i Arnau Vacher.

La conquesta no sols es basava en repartir el botí i poc més, la tasca colonitzadora també hi era una nova forma per recollir ingressos en benefici de la Corona.

Tot el procés de repartiment queda signat el 1250 amb la carta pobla, mitjançant la qual el monarca delimita la zona de Xàtiva i pren importància per la seva localització. El seu terme es dividirà en cinc zones anomenades quarters i amb un municipi que els dirigeix. Aquesta divisió afectaria també a la parcel·la religiosa, ja que el 1248 Arnau de Peralta – bisbe de Valencia - crea l’arxidiaconat major de la ciutat xativina, del que dependran totes les parròquies situades al sud de la diòcesis de valentina1.

Probablement aquestos senyors deixaren les terres en data incerta, perquè no acompliren l’estipulat, que era el de residir en les seves propietats o almenys fer us d’elles.

Passada gran part de l’etapa medieval, el 28 de març de 1445 els senyors de Malferit prenen possessió d'Aielo sota privilegi concedit per Alfons V el Magnànim, en recompensa pels servicis donats a les campanyes militars en la conquesta de Nàpols, tres anys abans. Encara que havia participat ja amb el monarca a les campanyes de 1425 i 1430 a Castella2. Així, Jaume de Malferit, lloctinent del governador militar de València, i el seu fill Francesc, cambrer que prestà els seus serveis a l'empresa del Regne Sicília, prenen per a ells i per als seus successors tota la jurisdicció civil i criminal al lloc d'Aielo. L’origen del seu llinatge,es de clara procedència catalana – zona d’Urgell - d’on un cavaller que va acompanyar a Jaume I, anomenat Pere Malferit es el que va donar importància al cognom3.

En aquestos moments ja destaca el lloc d'Aielo i les altres alqueries perden importància: la concentració de la població va donantse cap al sud del terme, degut segurament a la major disponibilitat de recursos hídrics (prop del riu Clariano i l'Horta Vella), com al principi havíem dit. Ja al segle XVI, fins el 1534, Aielo depenia eclesiàsticament de la Vil·la Reial de l’Olleria, quan el Patriarca Joan de Ribera, amb el seu afany per convertir pacíficament als sarrains, la desmembra d’aquesta localitat per a que fora independent, amb els seus propis censos. Dos anys més tard Francesc Malferit cedeix terrenys que serviran per pagar els censos de l’església local, que serien on actualment esta el temple del segle XVIII. El temple primitiu no estarà molt allunyat de l’anterior que es construirà dos segles després. Hui dia, el que es creu la primitiva pica baptismal, es conserva al pati del Palau dels Malferit, datada entre els segles XV i XVI.

La població era morisca i el 1563, en compliment de la pragmàtica de Felip II s'ordenà un desarmament general dels habitants, procedint-se també a registrar totes les cases del lloc - unes 73, que multiplicades per quatre o cinc (components), ens donaria la població aproximada de localitat al segle XVI.

Personatge important en aquestos temps – Jaume Bleda - es faria càrrec de la nostra rectoria i ens comenta el comportament inapropiat d’aquestos sarrains, ja que no respectaven la religió que se’ls imposava i feien burla d’ella4.

Més avant, el 1609 es dicta l'Ordre General d'Expulsió quedant Aielo deshabitat. És per açò que Lucas de Malferit redacta la Carta Pobla (1611), de la qual es va fer servir de gent vinguda dels pobles dels voltants, com ben bé podem veure als cognoms que hui dia encara es conserven a la localitat i que son hereus d’aquella repoblació. Aquestos,vindrien amb condicions diferents, perquè disposaven de cases ja fetes i terres que només els feia falta treballar. El 1646, la població de la localitat va augmentar en un quaranta per cent, cosa que veuria amb bons ulls, el beneficiari d’aquelles terres5.

Amb la vinguda dels cristians vells, es va restablir la relació socio-feudal del camperol amb el senyor, dins unes condicions que es caracteritzaran per ser molt dures. Per això questes serán criticades per Cavanilles a les "Observaciones..." - escrites al segle XVIII – i exposades pel diputat Pere Aparici a les Corts de Cadis el 1813 com a exemple de pervivència feudal a les terres valencianes.

                                                                                                                       Inscripció al fresc que decora la Sala noble del Palau de Malferit. Segle XV

Al segle XVIII, tindrem la Guerra de Successió - que passa de ben a prop per la nostra comarca - i la continua pugna amb el Marqués de Malferit i els seus abusos a la població. Aquest ja tindrà residencia a la capital, Valencia, al carrer Cavallers, amb un edifici prou similar al que tenim en el poble.

La població creixerà de manera exponencial, perquè a finals de segle Aielo estava al voltant dels dos mil habitants. D’aquest mateix temps, tenim la construcció de l’ermita de sant Joaquin i santa Ana6 i la construcció del nou temple parroquial, cap el 1732, per substituir l’antic temple primitiu que es quedava petit per al gran creixement que havia pres la localitat.

Personatge important del segle, es Josep Francesc Ortiz i Sanz, més conegut com el Degà Ortiz, nascut al poble en la primera meitat del segle i que va ser un gran estudiós de l’obra de Vitrubi i Palladio, a més d’altres coses. Disculpant, a aquesta gran persona, no podem estendre’ns molt, per això vos remet a la web7 per a que conegueu amb tot detall a aquest.

Encara que enllacem amb ell, ja que es home d’entre segles, i perquè a principis del XIX ocuparà la vacant de Degà de la Col·legiata de Xàtiva.

D’aquestos anys es també, la construcció del pont de l’Arcada per Josep Tormo Ferrero, aqüeducte que canalitzava les sèquies i repartia l’aigua a tota l’horta de la localitat.

__

Poc desprès, vindria l’invasió napoleònica, que més mal o més bé va afectar poc a la localitat, encara que destacaríem si de cas a un personatge d’aquesta, encara que siga, nomenar-lo, ell és Francesc Armengol Borderia, conegut com a guerriller entre altres coses45. També es temps de la Constitució de 1812 a les Corts de Cadis – on trobaríem a Pere Aparici Ortiz com diputat - ,on els camperols d’Aielo vegeren una oportunitat per acabar amb el despotisme del senyor Marqués, però , no va fructificar més que uns quants anys, quan va arribar Ferran VII i restablí l’anterior.

Ometent uns quants anys d’aquest segle, passaríem el primer terç d’aquest, quan al poble s’erigiria un oratori a sant Miquel i la pesta – malgrat els seus efectes – seria l’origen de les festes patronals de la localitat. Aquestes es completarien amb la vinguda uns anys desprès, de les despulles de sant Engraci màrtir, qui passaria a ser junt al Santíssim Crist de la Pobresa, patró del poble.

Moltes més coses van ocórrer al segle XIX a la localitat, per això en més detall podeu visitar la Biblioteca Municipal o la web d'historia d'Aielo i gaudir de l’història de la nostra localitat.

                                                                                                                                                             Cadira de l'alcalde de 1905

                                                                                                                                                 Detall de l'escut a la cadira de l'alcalde. 1905

Continuem amb fites, que s’estendran a altres apartats però que esmentem per la seva importància. Cap a finals de segle es funda la destil·leria que avui dia encara podem trobar en la plaça del Palau o la construcció de la Central de la llum ja quasi al segle XX, que subministrava electricitat a la localitat.

Cap principi del segle XX, es construeix l’Hospital Beneficència que es va acabar amb el que aportaven els que treballaven a l’estranger i el que deixaven altres al testament.
Son anys de patiment, ja que la puixant economía de la vinya es va veure truncada per la fil·loxera, paràsit que ataca la planta. Per això, emprenedors aieloners – Baptista Aparici - viatjaren als Estats Units per portar-la , ja que aquella era més resistent a la malaltia.

Passats aquells anys dolents i el reviscolament de l’agricultura, tenim la construcció de les conegudes “Escoles Velles”, que avuí son seu de la Biblioteca municipal i d’un museu dedicat a Nino Bravo. L’edifici que ja tenia plànols i terrenys – donats per Baptista Aparici – des de 1925 va ser una realitat en els inicis dels anys trenta.

Acabem ací el recorregut en l’història de la localitat, ja que el que ve els anys pròxims es recent i contemporània i la gran majoria coneix.